Sala d'espera

Horitzons

2012-02-02T19:29:00.000+01:00

De les veles me n'he fet un vestit resistent i sofert.

No vull corrents que se m'enduguin.
No vull teulades que em protegeixin de la pluja.
No vull àncores en ports vells.
No vull vaixells ni timons ni cartes nàutiques.

Només vull
    donar-te la mà
            ben fort
                i aprendre a nedar.

Destapant

2012-01-04T12:40:00.000+01:00

Passegem pel celler lentament, d'ampolla a ampolla. Entre ampolles conegudes i ampolles anònimes. Ampolles que ens trobem en nits hiperbòliques. Ampolles que bevem massa ràpid, i que s'acaben amuntegant en racons de la memòria.
És bonic, entre tantes ampolles polsoses, descobrir-ne una de neta, de vidre transparent i etiqueta clara. És bonic descobrir-ne els ingredients, buscar els matisos i la textura al paladar. Les complexitats que es despullen a cada glopet. L'aroma que destil·len alguns moments. El vellut dels silencis.
És bonic descobrir una part de nosaltres mateixos, també, al fons de la copa.

Desitjos de Nadal

2011-12-22T17:28:00.003+01:00

Que desendollin els llums dels carrers
i que abaixin el volum de les nadales.

Això és tot el que goso demanar:
amaguem els decorats de temporada,
estripem els somriures amb gust de galet i caneló
i desemboliquem-nos sencers.

L'única llum que em serveix és

la dels hortizons compartits.

L'única melodia que vull cantar és
la que treno amb les persones que estimo.

Que mai més comenci el Nadal.

Que no calgui.

Contra les males herbes (i a favor dels jardiners)

2011-12-13T18:24:00.000+01:00

Sense saber ben bé cap on bufa el vent,
sense saber ben bé si farà sol, si plourà gaire.
De vegades, fins i tot amb la certesa de que
tots els factors externs jugaran en contra teu.

Treballes de valent per a cultivar-te
                                                       només
plantes nobles,
                   belles,
                           fructíferes.

Neteges camins amagats,
trenes complicitats de destí incert
però trajecte prometedor.

I t'admiro i t'estimo descaradament,
a tu i a cada racó del teu jardí.

Però admiro i estimo, sobretot,
la teva lluita constant contra les males herbes.
No pot haver-hi pietat amb la foscor de l'ànima.

Quan la veritat va mentir

2011-12-01T07:30:00.000+01:00

No va ser pietat,
                mai és pietat.

Va ser por.

La veritat va mentir perquè tenia por de sí mateixa.
Va mentir perquè no volia ser lletja
                                                          i ho era.
Va mentir perquè no volia ser cruel
                                                              i ho era.

Va ser un comportament tan absurd que se n'avergonyí.

Llavors es disfressà de secret i s'oblidà de sí mateixa.

Fora de joc

2011-11-21T18:21:00.001+01:00

Hi ha èpoques en que veus passar pilotes des de la banqueta. Èpoques en què celebres gols que no has marcat, èpoques en què plores derrotes que ni tan sols has pogut, volgut evitar.

Potser és perquè saps que mai has sigut massa bona jugadora. Tens un bon equip, bons defenses que recuperen pilotes i fan passades impagables. Un porter que et salva de les golejades.
Tens un bon equip, i ho saps, però els gols, al capdevall, els has d'acabar marcant tu.

I és desesperant viure quan no saps quina és, realment, la teva porteria.

D'amagat de tu mateixa,

et dibuixes esquemes de joc a la retina:

tornaràs a jugar.

Potser serà en un altre camp.

Potser no sabré reconèixer-te,

al principi,

però tornaré a admirar-te,
com sempre.

I tornaràs a guanyar,

perquè els partits poden ser llargs

però mai es perden,

esperança.

Plany als rendits

2011-11-10T18:41:00.001+01:00

Desaves els teus trossets de felicitat en un rebost. En feies conserves, confitura. Licors intensos per a beure a poc a poc. Els ensobraves, com si fossin sobrets de sucre. Així podies endolcir el cafè que et prens per a desvetllar-te dels somnis: bon dia, benvingut a la teva vida.

Avui em dius que se t'han acabat els sobrets, però que no pateixes gens. Ho sap tothom, que la veritat és amarga. Ni tan sols ets capaç de veure els flotadors que et llencen les meves paraules. Veure't cec em fa plorar l'esperança. I m'empasso la sinceritat i vomito resignació.

De tant beure cafè, t'acabaras oblidant que la realitat també es pot construïr de petits somnis. De tant beure cafè, t'acabaras oblidant de somiar.

Tempestes íntimes

2011-10-28T23:48:00.001+02:00

Quan descarrega la pròpia veritat,descarrega sense pietat.

Se m'endú tots els decorats de cartó, totesles flors de plàstic, tots els testos que havia col·locat pera sentir-me envoltada de verd. Tantes vegades que havia mirat amunt buscantindicis de pluja, essent previsora. Tants dies que havia carregat paraigües feixucs, incòmodes, absurds. Però cap paraigua serveix de res quan el cel es desploma i ja hi ha aigua pertot. I em despullo i nedo i observo com m'ha esdevingut el paisatge després de la tempesta. Intento replantar alguns testos i recol·locar-los en altres racons, per a així reconèixer-me i tenir algun lloc on reposar les pors. Faig sínies i canals per a portar l'aigua allà on calgui i que no inundi als meus veïns.

I sé que hi estaré bé, aquí; però deixaré una finestra oberta, una postal, als paisatges antics. I una galleda d'aigua, sempre a punt.

Sóc cadascuna de les meves pluges. Sóc cadascun dels meus paisatges.

Campament base

2011-10-23T22:51:00.001+02:00

Ressonen les rialles dels amics que, des de la taula del bar, trenen capvespres tossudament disfressats de matinades. Al voltant de la taula, cadascú amb les seves ferides particulars: les de sempre, les noves, les imaginàries. Fa molt fred fora (i més que en farà!), però des d'aquesta taula els glaçons ens alleugen els cops i ens descongelen la mirada. I omplim el dipòsit d'aquests petits moments que ens donen la força per a volar ben lluny, tan lluny com calgui, però també la certesa de que tot el que som ho hem anat construïnt al voltant d'aquesta taula.

Ferida rere ferida, naufragi rere naufragi. Navegaríem erràtics si cada vegada que som a la deriva no tinguéssim una taula, una mirada, per a descobrir nous horitzons. Per a descobrir-nos.

Empremta digital

2011-10-12T18:27:00.000+02:00

Volem dibuixar nous camins, obrircarrers, traçar autopistes. Ens tatuem itineraris secrets a la puntadels dits, per així gairebé tocar-los. I sortim al carrer, i agafemel volant, i premem ben fort l'accelerador.
Fins que el soroll, eltrànsit, el temps, ens acaben esborrant la identitat.

Quan copilota la por, acabemtornant als mateixos llocs de sempre.

Felicitat

2011-10-04T23:15:00.001+02:00

Hauré de definir les regles del joc. Decidir com vull moure cadascuna de les peces. Com és el tauler. Hauré de dibuixar-me'l amb línies vermelles sobre la pell, per a tenir clar quins són els límits. Hauré de definir els torns. El nombre de jugadors. Hauré de saber com i quan s'acaben les partides.

Hauré d'aprendre a jugar al meu propi joc. A no fer-me trampes.

Però, sobretot, hauré de triar molt bé els altres jugadors i així, acabi com acabi cada partida, sempre en sortiré havent guanyat alguna cosa.

Castells de sorra

2011-10-03T19:44:00.000+02:00

Ara una galleda de sorra mullada, arauna mica d'aigua. Faig una base ben gran per a construir el millorcastell de la platja. Amb quatre torres circulars coronades per unespiràmides de sorra humida que l'avi diu que semblen les muntanyes deMontserrat. Després faig el fossar (per a protegir-lo de les batalles que, segurament, hi haurà) i l'omplo amb dos dits d'aigua. Té tots els detalls:portes, finestres, bandera. Dins el castell hi ha, com sempre queconstruïm alguna cosa, petites esperances disfressades de princesa,petits somnis que són els reis de la casa. Les pors i les temences,a la garjola. Me'l miro somrient i penso que s'hi deu viure bé, enaquest món fet a mida.

Quan és hora de marxar, els grans emdiuen que les onades sempre acaben destrossant els castells de sorra.La marea que puja i que baixa, la rosada, els banyistes despistats,les tempestes. I van engreixant la por fins que ja no cap a lagarjola, fins que s'acaba fent la reina del castell.

Fins que destrosso el castell amb lesmeves pròpies mans.

L'àncora

2011-09-30T15:20:00.000+02:00

De tots els terratrèmols ja gairebéno en queda rastre:

només algunes esquerdes a les parets

(per on s'escola l'alè fred i sec deldubte)

i un sistema de miralls ideats per ail·luminar

tots els interrogants que tincdibuixats a les cruïlles.

Encenc minúscules certeses:

costums, agendes, cafès.

I amb això, ja en tinc prou. Gairebésempre.

La poesia

2011-09-19T08:10:00.000+02:00

Dutxes fredes,

gotes primíssimes,

agulles que em cusen

sencera.

Ferides per tot el cos:
neguits d'ahir,
pors d'avui,
temença del demà.

Recito mots d'algun poeta antic i

regalimen llàgrimes banyera avall.

M'ofego. Tanco l'aixeta.

El cos moll i la banyera plena
d'espines,
de sang,
de versos per enllaçar.

Com un mirall.

L'altre costat del silenci

2011-09-18T20:23:00.000+02:00

Para l'orella, atenta, per a escoltar la música que sona a l'altre costat del silenci.
Seu pacient prop del precipici, conscient del buit, i escolta amb cura.

Amb els fragments que capta, reconstrueix melodies tristes.

Aleshores agafa pentagrames i llapis i esperances,
i les harmonitza com si embolcallés quelcom molt delicat.

Canta suau, sense estridències, segones i terceres veus.

Canta malgrat el dubte
de si el silenci serà massa dens per a que algú,
a l'altre costat,
la pugui sentir.

Canta, fins i tot, sense saber
si hi algú que escolta darrere el silenci.

Sant Jordi

2011-04-23T01:20:00.001+02:00

Tant de bo em regalis avui

(cada dia, de fet)

un llibre ben gruixut i ben relligat.

Un llibre de tapes dures i fulls groguencs

(com els d'abans)

capaç d'explicar qualsevol història.

L'obriré sabent que tot és possible abans de ser escrit

i sortiré al carrer disposada

a dibuixar escenaris,

a conèixer personatges,
a vestir de realitat totes les esperances.

És això tot el que em cal per a construir

l’únic relat que no vull escriure ni llegir.

Tant de bo el llibre que em regalis avui

tingui tots els fulls en blanc:

tant de bo m'ofereixis, si m'estimes,

una llibertat tan gran.

Abisme

2011-03-16T22:46:00.000+01:00

Seus pacient davant el mar

que ja no saps pintar

i sents com t'esclaten

els dies entre les cuixes.

Era això, el paradís?

L'horitzó s'aplana

i ara és tan a prop que tens vertigen

i tanques els ulls.

Una prima capa de greix

et cobreix la pell.

Deixes que els ocells

picotegin sobre les teves sabates.

Ja has trencat tots els rellotges

i és ara, més que mai,

que tens pressa.

Saviesa

2011-03-11T09:11:00.002+01:00

Apaga el foc,
encén el llum,
busca el teu lloc
i mira el fum.

Joan Vinyoli

Sense sordina

2011-03-10T09:05:00.002+01:00

I tu, has sentit la tonalitat

de la nostra banda sonora?

El timbre del misteri,

el crescendo de la pell,

el silenci sobtat,

íntim i intimidatori alhora.

No sé si és desig o si és,

premi de consolació,

desig de desig.

De vegades confonc la teva veu

amb l'eco de les meves passes.

Espantaocells

2011-03-09T17:05:00.002+01:00

Figures humanes sense veu pròpia

em donen mans de fusta

i somriures dibuixats amb pintura.

Els tocadiscs canten cançons anònimes

que es barregen amb el xiular del vent

en passar entre la palla i la roba.

Melodies absents ressonen pertot.

Apujo el volum del silenci fins a sentir-lo eixordador.

Poema

2010-08-29T14:02:00.000+02:00

No gosis demanar-me gran cosa

i així no et sentiras tan traït

quan vegis que causo poc delit,

que llegir-me no cal (i fa nosa).

No canto somnis sota els estels

ni amago perfum en els meus mots.

No esmicolo el mirall de les pors,

ni canto, ni ressegueixo anhels.

Gosaré demanar-te un favor

(com voldria causar-te estupor

dient-te coses d'aquesta mena!) :

vull que t'adonis que no dic res

en catorze versos de nou síl·labes

i que malgrat tot em crec poema.

Intimitat

2010-05-10T21:52:00.000+02:00

Abans de posar-se el pijama, s'asseu sobre el llit i s'acaricia les cames. Té la pell seca i fa temps que no es depila. Pensa que hauria de posar-se aquella crema d'aloe vera que sempre li recomana sa mare, quan li truca. I que haurà de demanar hora a la depiladora abans que es descontroli la situació. Al mirall de l'habitació s'hi veu els pits, la panxa, el melic. El coll i l'escot amb petites marques al contorn. Suposa que aquests anys que han passat han estat feliços. Somriu al veure que encara conserva el verd dels ulls. Els ulls. Feia temps que no s'els mirava.

De vegades li fa por ser la seva pròpia presó.
Haver perdut sensibilitat als colors.
Haver perdut la propietat de la seva mirada.

... i les cames, i els pits, i el coll, i la depilació, ...

Con amore

2009-04-12T22:32:00.000+02:00

Demana una copa per a la mitjana i agafa un d'aquests tovallons finíssims de les taules de les terrasses. Es treu les ulleres dels dies grisos i dibuixa un pentagrama al tovalló. Ben pensat, en dibuixa dos: això que li ronda pel cap és més aviat un duet. De vegades les melodies s'escorren entre els dits subtilment, com l'aigua que llisca entre les mans i has de córrer per a no perdre-la. Escriu amb la serenor de qui ha pensat molt i sap el que vol. O això creu. Escriu mentre xiuxiueja cada nota. S'atura. Repassa. Hi ha alguns passatges dubtosos i es planteja si el resultat sonarà prou bé. Alguns intèrvals complicats on l'afinació serà delicadíssima. Dues veus nues i prou. Creia tenir clar el què buscava però ara ho repassa i no n'està convençut. Potser no trobarà cap intèrpret amb qui cantar bé el duet... Potser ell mateix no sabria entonar la seva part...

Amb la mel als llavis

2009-02-06T23:12:00.000+01:00

I dilluns ens llevarem, com quan ens despertem d'un somni, amb la mel als llavis. Què bells hauran estat aquests curts i simbòlics dies lliures. Malgrat les revisions d'exàmens, les inscripcions; malgrat la taula coberta d'apunts i malgrat la feinada d'endreçar-ho i enquadernar-ho tot. Només recordarem els matins inexistents, el sol acariciant-nos quan encara som al llit. Hi haurà un record difós de les nits que són llargues i de les que són eternes, i la sensació de llibertat que ens permet confondre l'epíleg de la nit amb el pròleg del matí. Tindrem el dubte de si tot això ha estat real, si realment hem visitat museus i hem passejat buscant un cafè acollidor per a llegir les últimes pàgines de la novel·la. De si hem somrigut a tanta gent i si hem fet tants petons. Tornar amb tren, escriure poemes, cantar de nou. Semblarà tot boirós, dilluns al dematí, quan el despertador ens sacsegi la placidesa del rostre i s'activi, una altra vegada, el maleït cronòmetre.

Penso, llavors existeixo?

2008-09-03T19:18:00.000+02:00

La meva perruquera no va poder evitar el reflux poètic en tallar-me els cabells i, des de la posició de superioritat que li otorguen les tisores, començà una dissertació filosòfica que acabava amb una sentència rotunda i contundent: "els cabells parlen, només cal saber-los escoltar". Després em preguntà si volia cera o gomina, i tot seguí com era d'esperar, retornant a la prosaica realitat. Suposo que de tant en quant, tots necessitem una petita dosi de poesia: no massa, la justa per anar tirant. Una mica de filosofia, siusplau, sentir que construïm quelcom; sentir que sóm quelcom més que la trancisió entre l'oxigen que inspirem i el diòxid de carboni que expirem.

2008-08-31T17:20:00.000+02:00

No acabaré mai d'acostumar-me a aquesta temperatura infernal que a l'estiu sembla que ens vulgui exterminar amb una dolorosa i lenta deshidratació. Sort que podem marxar, i sort que marxem. I sort que tornem, també, cal dir-ho. I les vacances, els viatges, els records... de vegades sembla que quedin ben arxivadets en algun raconet que intentem mantenir net i polit mentre l'experiència és recent; però que el temps acaba ennuvolant tard o d'hora. I llavors fem àlbums i DVD's, i mirem les fotos i tota aquesta parafernàlia que ens manté encara una mica en contacte amb l'estiu, les vacances i els gelats; el bon rotllo. I així, de passada, allarguem els somriures una mica més dintre d'aquesta pròrroga agònica que de vegades és el setembre.

Bon dia per als castors

2008-08-11T16:16:00.000+02:00

EL MILLOR ENCANTERI

Al país de les fades han organitzat un concurs per a escollir el millor encanteri. S'hi han presentat tot de fades engalanades amb les seves varetes màgiques. L'una té una vareta per a fer-se invisible al moment, l'altra aconsegueix muntanyes i muntanyes de caramels de maduixa i fins i tot n'hi ha una que, quan toca la pilota, sempre aconsegueix fer gol. El jurat del concurs pensava i pensava quin era el millor encanteri i tothom estava molt preocupat quan, de sobte, va arribar una nena petita i entremaliada que, sense tenir cap vareta màgica, va aconseguir el millor dels encanteris: va fer somriure a tothom!

Revetlla

2008-06-23T21:55:00.000+02:00

Hi ha una cançó que és la meva banda sonora de la nit de Sant Joan. La nostra banda sonora. El meu pare m'ha trucat per a desitjar-me bona revetlla i m'ha dit emocionat que ara mateix posaria el disc que desa cautelosament tot l'any i que sona únicament aquesta nit. I menjaran coca i faran petar algun petard. I encara que aquesta revetlla la passi una mica lluny de casa, em sembla sentir la cançó que sona en el tocadiscs atrotinat del Bruc. Doneu-me xampany!!!

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria;

estrellat de Flors, l'estiu ens arriba

de mans d’un follet que li fa de guia.

Primavera mor, l’hiverm es retira.

Si arribés l’amor, mai mes moriría.

Les flames del foc la nit tornen día,

si arribés l’amor, què dolç que seria.

La nit de Sant Joan, és una frontissa;

la porta de l’any, tan grinyoladissa,

comença a tancar-se; doneu-me xampany!

Que és la nit més curta i el dia més llarg.

Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

(Fragment de "La nit de Sant Joan", de Sisa)

Imatge

2008-05-30T11:37:00.001+02:00

Fuma un puro asseguda en una soca d'olivera, un puro d'aquests que ell recompta constantment, d'aquests que desa a l'armari del menjador i que diàriament revisa: la humitat i la temperatura. No soporta l'olor dels puros, no soporta els puros, però ha decidit fumar-se'n un sota l'olivera, nua, amb aquest fred que fa. N'ha triat un dels més gruixuts, a més, d'aquests puros que duren hores i hores i que sembla que no s'hagin d'acabar mai; d'aquests que són per a ocasions molt especials. Avui potser n'és una. S'ha tret tota la roba per a sentir millor l'esgarrifança del fred sobre la pell. Té fred. S'abraça les cames amb els braços, prement-les contra el pit, sentint com el batec del cor ressona en tots els recons del cos. Se sent ridícula i tanca els ulls. Inspira profundament i s'empassa el fum dens, pastós, feixuc; i poc després una esgarrifança li puja del fons de la panxa, li recargola l'estómac, li ennuega la gola. Llavors expira i somriu.

2008-05-27T22:56:00.000+02:00

Rere la cabellera d'una corxera hi descobrí un bocí d'esperança

per a seguir buscant la melodia dels somnis.

Moltes, moltes, moltes, moltíssimes coses en joc.

Demà serà un bon dia ***

Set roses vermelles

2008-05-23T21:29:00.000+02:00

Quan Claire va trucar-la ella va saber que no podia dir que no. Et convido a fer un cafè, necessito parlar, va dir Claire. Marie tancà resignada el calaixet de la feina pendent i es proposà no pensar-hi més fins al vespre. Es trobaren amb disset minuts de retard, en el lloc acordat. Caminaren en silenci fins a arribar a un cafè un pèl massificat però que conservava el bon ambient. Claire estripava lentament una cantonada del primer sobret de sucre i el deixava caure lentament sobre l'escuma del caputxino, fent una espècie d'espiral que culminava amb una muntanyeta central. Començà a parlar del darrer dissabte en un to cautelós i estranyament trascendent. Vaig beure molt; massa, digué. I començà a moure la cullereta dins el cafè. Mirava concentrada la cullereta i enfonsava el sucre, intentava dissoldre'l en la beguda calenta. Fa massa calor, per a prendre un cafè amb llet!, exclamà de sobte. Claire estava exaltada i nerviosa de cop i volta. Com es diu?, li preguntà Marie, com es diu ell? Claire abaixà el cap. Grahame, digué. Marie esclatà a riure, Grahame li semblava un nom terriblement terrible i sempre havia cregut que aquest era un nom de lluitador de boxa. Claire la féu callar, digué que no era graciós. Estigueren en silenci un parell de minuts. Marie la mirava fixament, Claire es concentrava en el cafè. Vam fer l'amor. Silenci. No, no t'eqivoquis; no vau fer l'amor, vau follar. Claire la féu callar i li digué que no en tenia ni idea. Callaren una estona més. Marie anà al servei i, tornant, enxampà a Claire eixugant-se una llàgrima traïdora. L'abraçà i Claire plorà més encara. Va ser bonic?, preguntà Marie. Claire es bevé el cafè amb llet d'una glopada i amb veu fràgil explicà que en llevar-se al matí sortiren al balcó amb barnús i bevéren una copa de cava fresquíssim. Se li esquerdava la mirada mentre recordava que el balcó de l'hotel tenia una vista fantàstica i tots els vianants els miraven envejosos. I que Grahame li regalà un ram de set roses vermelles abans de donar-li un número de telèfon fals.

Amor esclau

2008-05-21T10:38:00.001+02:00

Te la presenten quan ets petit, i al primer moment et fa una mica de ràbia, et cau una mica antipàtica i de fet no li fas gaire cas. Passes. Ella no s'enfada, però. No agafa rabietes ni et llença retrets; ella és perseverant i sap, sap de sobres la cabrona, que serà ella la que t'acabarà guanyant la partida. Sap que acabaras agenollant-te als seus peus, així que no desespera i és pacient. A poc a poc, va treballant el seu camí, a poc a poc i bona lletra. Comences acceptant la seva companyia, però no t'hi acostumis eh!; ben mirat tampoc fa cap mal. Un dia, mentre passeges el gos pel parc, t'adones que estas pensant en ella: sí, en ella. Aquell mateix dia arribes a casa i, com qui no vol la cosa, li fas una ullada així per sobre: per davant i per darrere. No és res de l'altre món però... no està tan malament com semblava, potser ens entendrem i tot. Has decidit que ho intentaras, sí, us començareu a conèixer i a veure què. Mira que al principi et queia antipàtica, eh, però ben mirat, sembla una relació força enriquidora. Ella sempre tan formal, tan endreçada; ha portat l'ordre que la teva vida feia temps que havia perdut. Des que esteu junts tot és diferent, cada vegada ets més responsable i de cop i volta t'en recordes de tots els aniversaris que sempre oblidaves. Aquesta relació et prova, diuen els teus amics; i al principi tu també ho creus. Al principi. Després... uf. Quan el temps avança comencen a sortir les asprors, els defectes; la cosa ja no és tan fàcil. A poc a poc vas descobrint la seva veritable personalitat; possessiva i rancuniosa, manaire de mena. Sempre creu tenir la raó; sempre sap què has de fer. Al principi només opinava però ara ja no saps fer res sense consultar-li-ho abans. Li demanes permís per a quedar amb els amics, per anar a casa els pares, per fer un cafè amb ta germana. Has de confessar que de vegades menteixes i no compleixes el que li havies promès, però això et fa sentir terriblement fatal i decideixes que no ho tornaras a fer. A partir d'ara faras tot, tot, tot, el que ella digui. I res més. De fet, encara que volguessis, ja s'encarrega ella que no tinguis ni un minut lliure; maleïda agenda!

* Text per al Siete voces - Set veus

2008-05-19T11:47:00.000+02:00

Si l'únic instrument que tens és un martell,
tot t'acaba semblant un clau.

*

2008-05-16T10:27:00.000+02:00

Cremava engrunes de sorra,
pell estripada,
miques d'orgull.

Punxes endins i punxes enfora.

Ceremava engrunes de sorra,
bocins de cel,
pètals de flors.

Atrezzo i decorat hipòcrita.

*Poema sense títol que ahir vaig trobar escrit en un tovalló d'un cafè de l'eixample. En un tovalló de paper, un rastre de mots o uns pensaments aïllats; em va fer gràcia i me'l vaig anotar.

Viatges Minkowski

2008-05-12T14:10:00.000+02:00

En algun bus nocturn sona sempre alguna cançó que feia temps que havies oblidat. Que havia quedat coberta de pols i de dies, que semblava vella i passada de moda, que ja no volia dir res i que ara de sobte t'adones que ho resumeix tot. Sempre és en un bus nocturn i amb el regust de cervesa i somnis vessats a la punta dels llavis, i els remordiments de les paraules retingudes al fons de la panxa, mai ets prou valenta. Semblava una cançó oblidada i ara creua fugaçment el teu camí, gairebé sense voler, com si la casualitat existís de cop i volta. Precisament avui, precisament ara, precisament aquesta cançó. Alguns acords resseguint records llunyans, fotografies rebregades; un calfred que et recorre el cos. Com n'ha passat de ràpid, el temps, i com ha canviat tot! És molt tard i tens molta son, una son terrible; i els seients són incomodíssims i el camí ple de semàfors i rodones. Miraries els estels en aquest moment melancòlic, però resulta que no hi ha estels en la nit metropolitana. Merda. Una cançó que podria ser qualsevol altra, però que és aquesta, precisament aquesta, la que ho resumeix tot i et cristal·litza la mirada. Prems molt fort els punys com si així poguessis escanyar aquesta veu que canta cançons que algun dia van ser precioses i ara et semblen tan terribles. Prems els punys i intentes, en va, tornar-te a encarar amb el teu pitjor enemic, tornar a començar la batalla que perds dia rere dia. Prems els punys, però segueix sonant una cançó dins d'un autobús que cau descontroladament en el precipici del temps.

Les llàgrimes de la felicitat

2008-05-06T23:26:00.000+02:00

Ma germana plorava molt quan vaig trucar a la porta de la seva habitació. Els pares no eren a casa i vaig pensar que potser es trobava malament. Ella em va dir que no, que es trobaba molt bé i que plorava molt perque volia estar molt contenta. A mi em semblava que no ho estava gaire, de contenta, amb aquella cara que feia i aquells ulls inflats i tristos; però ella insistia i els seus llavis dibuixaven un lleu somriure. Llavors em va abraçar i em va dir que jo encara era massa petit per entendre-ho, però que no havia de patir per ella, que cada llàgrima s'enduia un trosset de tristesa i que ella estava molt contenta perque quan acabés de plorar ja no li quedaria gens de tristesa i seria molt feliç. I m'abraçava més fort encara i em deia que era molt maco i molt bon nen. I em va omplir de petons i em va donar moltes, moltes, moltíssimes gràcies. Jo la veia sanglotant sense parar i notava que m'estrenyia la mà amb força mentre pensava quina sort tan gran que tenia la meva germana de plorar tantes llàgrimes i com en seria de feliç quan acabés. I llavors jo també tancava els ulls i, assegut al seu costat, intentava trobar totes les meves llàgrimes: així ploraríem junts i després estaríem molt, molt, molt contents.

El gripau blau que portem dins

2008-05-04T20:30:00.000+02:00

Vaig conèixer un gripau blau,
un gripau blau babau,
que es creia ser, però de veritat,
res més que un príncep encantat.

No es movia el gripau blau,
el gripau blau babau;
i es creia ric i tan bonic
que no volia cap amic.

Es pensava el gripau blau,
el gripau blau babau;
que era el seu cau, com un palau,
mireu si n'era de babau.

Ja fa dies que el gripau blau,
el gripau blau babau;
de creure's tan, tan important,
a poc a poc s'ha anat inflant.

Molt em temo que el gripau blau,
el gripau blau babau;
d'inflar-se tant, li pot passar
que faci un pet com una aglà.

Rebo un mail que parla de contes, dels contes que de vegades creiem viure sense saber que potser no estan fets a la mida del nostre personatge. Em fa recordar aquella cançó del gripau blau que cantàvem al cau quan érem llops; aquell gripau blau babau que es creia ser un príncep encantat i que, el pobre, farà un pet com una aglà un dia d'aquests. No és un vanitós, el gripau blau; i potser tampoc és tan babau com sembla: potser és la il·lusió o la fantasia, el que el fa creure's un príncep; potser són les ganes de ser un príncep, les que li fan imaginar la corona.

Tants contes que hem sentit,

tants contes que volem viure.

Confondre els que ja estan escrits

amb els que encara hem d'escriure.

David i Goliat: quan els pronòstics fallen

2008-05-03T20:06:00.000+02:00

De vegades l'única cosa que tinc a favor és una lleugera sensació. Només tinc això a favor, i en contra una infinitat de raonaments racionals i objectivíssims. Busco una balança, però deixo de buscar-la: si la trobés segur que perdria. Faig una llista de raons, però deixo de fer-la: em falten arguments. Només una intuïció per a fer-me de flotador enmig de l'oceà inapel·lable, indubtable i innegable; imagina't una tempesta terrible i les ones i els llamps i la raó afirmativa que se't cruspeix sense pietat mentre tu segueixes triant aferranr-te a un tronc corcat enlloc de pujar al buc de rescat. Que t'ofegaràs!!! No, no m'ofegaré, aquest tronc encara sura!!!

De vegades la meva opció és la opció equivocada, ho diu la raó i el sentit comú. Qualsevol mirada externa ho diria, també, però a mi la única mirada que m'interessa és la mirada interna. De vegades no sóc objectiva, però vull ser completament subjectiva. No puc explicar perquè trio aquest camí, no puc explicar-ho perque no puc entendre-ho. És així. Potser és autodestrucció, però encara ha de ploure molt per a saber-ho.

Fer l'amor i no la guerra

2008-04-26T11:53:00.000+02:00

Llegeixo atònita els darrers paràgrafs de l'entrevista que Lluís Amiguet va fer a Rebeca Atencia i que publicava "La Vanguardia" d'ahir. La veterinària parla d'una espècie de primats, els bonobos, amb uns costums sexuals i una estructura social que els fa únics. Per començar, viuen en un matriarcat on manen les femelles mitjançant el pacte, no imposen jerarquies ni manen amb violència. De fet, els mascles són físicament superiors, però no poden imposar-se a un grup de femelles unides. La violència és inexistent i els conflictes se solucionen amb sexe. Sí, sí, amb sexe. Dos bonobos troben menjar i, enlloc de barallar-se, tenen relacions sexuals i després el comparteixen amigablement. Sexe en totes les seves variants i en totes les formes possibles. Sexe oral, carícies, còpula, petons amb llengua; entre individus de sexe diferent, entre infividus del mateix sexe; en companyia, en solitari; amb individus molt grans o molt joves; sembla que qualsevol excusa és suficient a la sociatat bonobo. Atenicia diu, literalment "todos lo practican con todos en cuanto surge cualquier tensión y así evitan peleas". I després d'això, sentencia "yo soy optimista: creo que los humanos avanzamos hacia formas bonobo de convivencia".

Després de llegir l'entrevista, penso en tots els conflictes que hi ha en aquest món nostre; des de les discussions quotidianes fins a les crisis mundials; i la veritat és que no tinc gaire la sensació que els protagonistes d'aquests conflictes tinguin la intenció de treure ferro a l'assumpte després d'una revolcada. Tot i que, perquè no dir-ho, tindria molta gràcia i em semblaria molt bé que s'imposés aquest costum... Caldrà ser murris i decidir amb qui ens interessa mantenir bon rotllo i amb qui no ens aniria malament una mica de tensió...

SJ 08

2008-04-23T10:15:00.000+02:00

He vist unes roses

d'un vermell pujat

d'un vermell negrós

d'un vermell morat.

Penjaven, gronxant-se,

del mur d'un jardí;

ningú les pot treure:

no es poden collir.

Joan Maragall.

Per les roses salvatges, les roses autèntiques que, com l'amor, combinen l'olor delicada i les espines punxegudes. Perque, malgrat tot, fins i tot malgrat les espines, com ens agrada aquest perfum de primavera...

Feliç dia de Sant Jordi!!!

Sant Jordi XXI

2008-04-23T10:13:00.000+02:00

Hi haurà una vegada, en un país molt i molt proper, un drac com ja no se'n veuen; un drac autèntic, com els dels contes i les llegendes, un drac amb escates verdes i lluents que treurà foc pels queixals i fum pel nas. Darrere d'aquesta aparença ferotge s'hi amagarà, però, un amant de l'art floral japonès i dels pintors impressionistes; el drac en qüestió haurà abandonat la dieta carnívora dels seus avantpassats i apostarà fermament pel menjar ecològic i, òbviament, vegetarià. Així que beurà llet de soja, menjarà hamburgueses de tofu i s’atiparà d’amanides de rúcula. La seva vida podem dir que transcorrerà plàcidament, entre els partits de pàddel i les sessions de relaxació, entre les visites a exposicions i els concerts de música clàssica; és el que té ser un dels darrers dracs sobre la capa de la terra: ets una espècie en perill d'extinció i vius de les ajudes del govern.

És clar que això de ser un exemplar únic també té els seus inconvenients (a part de la seriosíssima dificultat d'aparellar-se); hi ha una pila d'oenegés que amb molt bona voluntat sempre acaben empipant; com la oenegé de la Dietista. La Dietista farà un estudi nutricional del drac i conclourà que de cap panera pot seguir així: el drac ha de menjar carn per a conservar el seu equilibri nutricional, les proteïnes animals són necessàries en la seva alimentació diària. La dietista no dubtarà en engegar una campanya solidària "Apadrina una ovella per a l'últim drac" i, és clar, aconseguirà recaptar molts fons. I vinga a portar-li ovelles i xais al pobre drac vegetarià. Jo vull enciam! dirà el drac… però res, la Dietista ho tindrà clar: ovella, xai i conill de postres. Arribarà un dia, però, en què el drac ja s’haurà menjat a totes les ovelles de la comarca. Totes. I tots els xais. Tots. No quedarà ni rastre d’animals. La Dietista, però, tindrà molt clar que el drac ha de menjar proteïnes… no pot tornar a la dieta de l’enciam! Provarà d'encadenar-se per a demanar ovelles al govern, farà una vaga de fam, una manifestació multitudinària... però res serà suficient: s'haurà acabat la carn i no hi haurà remei.

Convençuda de que ha de salvar al drac de l’extinció, ho veurà clar: Que se’m mengi a mi! dirà… I així serà com la dietista es plantarà davant del drac obligant-lo a menjar-se-la. El drac li dirà que no, que no vol menjar més carn i encara menys una noieta, que vol pastanagues! Just en aquell moement, per sort del drac i de la Dietista, apareixerà el president del Moviment Per la Llibertat dels Animals (MPLA), disposat a salvar la voluntat del nostre pobre drac vegetarià. Així que el president aconseguirà parlar amb la decidida Dietista, convèncer-la de que la llibertat dels animals ha de prevaler per sobre dels interessos nutricionals de l’ésser humà. La Dietista, després de llegir tots els tríptics i navegar profundament pel web de l'MPLA acceptarà que sí, que el president té raó; fins i tot els animals en perill d'exticnció tenen dret a decidir sobre ells mateixos... Per a agraïr la seva comprensió, el president del MPLA li regalarà un sac d’adob fet amb excrement d’animals lliures, que lliurement han donat la seva femta per a fer un adob especialment indicat per al cultiu de roses… tot un gest!

(Text per al SieteVoces)

Un món perfecte

2008-03-26T06:08:00.000+01:00

Sortia de nit al carrer, com els gats i les putes, deia, i escorria les hores agafant trossets de cel amb la càmera de fotos. Petits trossets de cel, esclar, per a tenir bona qualitat i resolució no podia captar massa tros de cop. Arribava a casa de matinada, amb els quatre carrets gastats, i encenia tota la lluminària vermella que convertia el labavo en una sala de revelat d’altíssima velocitat. Penjava un cartellet a la porta: Entreu si voleu tastar el fixador. Revelar cent fotografies no és precisament bufar i fer ampolles, però els anys de pràctica feien que batés rècords de temps dia rere dia... les últimes setmanes de la seva vida les tenia totes revelades abans que sortís el sol i tot; i ja me les ensenyava orgullós mentre la mare m’entaforava la cullerada de llet amb cereals de bon matí. Darrere el meu pitet m’escoltava aquell home al·lòpecic i miop que em parlava de les constel·lacions com si fossin les seves amigues de tota la vida. La mare li deia que no m’atabalés amb bajanades, però a mi... a mi ja m’estava bé. De fet, la veritat és que em semblaven totes bastant iguals, però amb molta paciència el tiet Lau va aconseguir fer-m’hi veure algunes de les milions de diferències que ell assegurava veure-hi. Quan jo marxava a l’escola, es tancava a la seva habitació per a construïr el cel en uns fulls blancs enormes que no he sabut mai on guardava. Dibuixo l’univers, si Déu va fer-ho jo també!, i aquesta frase era tan secreta que no podien sentir-la els capellans, sobretot sobretot. A quarts d’onze ja ho tenia fet, deia, però jo mai el veia perquè era a l’escola i, quan tornava, l’univers del tiet Lau havia desaparegut del full blanc. He tingut una nit estrellada,espero no tenir un dia ennuvolat. I se’n anava a dormir profundament al seu llit. A la tarda, oblidat el deliri estel·lar, el tiet Lau arranjava cançons de patxanga per a guanyar quatre duros i poder-se pagar els rodets, que ja podrien ser d’or al preu que van. Dia rere dia, nit rere nit; centenars, milers, milions de fotografies; trossets de cel per a endreçar, com deia ell; desats qui-sap-on. Construeixo mons millors, el món pot ser perfecte si jo trio les estrelles del meu cel. Una nit com qualsevol altra ja no tornà a casa, se n’anà per a recollir els trossets de cel i no tornà. Ens deixà sobre un enorme full blanc tot un escampall de fotografies, estrelles encaixades amb un ordre nou però sorprenentment harmònic, exacte, precís. Unes paraules escrites al full blanc, suposo que a tall d’acomiadament, aquest és el meu univers, milloreu-lo si podeu.

(* Text per al Set veus - Siete voces)

La terra que volem

2008-03-22T12:18:00.000+01:00

Un noi de setze anys s'atura un moment per a escriure algunes coses que li semblen incoherents del món que l'envolta. D'una societat canníbal, d'una humanitat autodestructiva. També del seu món més immediat, del seu entorn més proper, de la gent que comparteix amb ell el dia a dia: de la microsocietat adolescent i de les curioses normes que la regeixen. Parla de la moda de portar sabates amb forats per a cordons, però sense posar-hi cordons; de pintar mocadors palestins de color rosa; de com molts joves s'enorgulleixen de treure males notes. Reflexiona sobre els contrasentits del seu entorn amb una lucidesa i un sentit comú que em sorprenen. No és fàcil ni habitual, quan tens setze anys, tenir aquesta prespectiva del món, aquest esperit crític. Quan tens setze anys i el grup t'absorbeix, i el més important és ser uniformement igual que els altres, no és fàcil aturar-se i pensar per tu mateix.

El seu punt de vista és segurament molt més compromès que el meu, molt més esperançat i molt més lluitador; i això m'agrada. Els somnis són tendres i lluents, els contorns marcats, les opinions vehements. El blanc i el negre. Tens setze anys i el món s'eixampla davant teu i ets molt jove i valent i tot és possible.

La seva joventut li dóna una bona dosi d'idealisme, un idealisme desbordant, inabastable, li omple la mirada de somnis i cap horitzó és prou llunyà. La joventut li dona força, però no li treu ni una gota de raó. Escriu tot el que no li agrada, però no pas amb ànsia de criticar, sinó amb esperit de millorar i seguir lluitant per el que demana el títol del bloc, la terra que volem.

www.laterraquevolem.blog.com

Visiteu-lo!

Que l'Andreu sigui el meu germà pot considerar-se un detall sense importància... sóc molt objectiva, jo!

Olor de pessigolles

2008-03-15T11:24:00.000+01:00

És buscar l'olor de les pessigolles el que ens fa llevar cada matí, somriure cada vespre, somniar cada nit. Hi havia una altra època en què ens crèiem forts i lliures i amb això ja en teníem prou, fins albirar per primera vegada l'olor de les pessigolles: el perfum de l'esperança, l'aroma dels desitjos; l'olor de pessigolles. L'esclavitud més dolça de totes, una promesa de felicitat vestida de gala, les estrelles que s'alinien i somriuen i llavors tot té sentit i res és en va. És saber que no podem atrapar-la el que més ens fa desitjar-la, l'olor que fuig suaument com la brisa de bon matí arran de mar. Saber una mica més qui som. Seguir sense saber massa cap a on anem, on ens acabarà portant aquest camí, però tant se val si el fem acompanyats per l'olor de les pessigolles. Convertir cada passa en objectiu, cada instant en victòria. L'olor de pessigolles per a endolcir la història que el temps pacientment ens va tatuant sobre la pell.

Soltera?

2008-03-09T11:47:00.000+01:00

Bon dia, senyoreta Maria, no voldria pas una aspiradora? Pensi que és un estri de gran ús, utilíssim per a dones atabaladíssimes com vostè, un estri indispensable per a tenir més temps lliure, més temps per a vostè, per a cuidar-se, per a conèixer gent, vostè ja m'entén. Si és universitària, li puc parlar d'unes beques d'intercanvi amb altres universitats eropees, ideals per a ampliar els seus estudis i per a conèixer món i establir lligams sentimentals. Si vostè és adolescent, li oferim una moto a un mòdic preu: res millor per a augmentar el contacte amb aquella persona que vostè ja sap, abraçar-se amb força i tenir la llibertat d'anar allà on vostè vulgui. Si tot just ha entrat a la pubertat, tenim una oferta en sostenidors que serà del seu interès: encara que tingui els pits petitíssims, ja semblen sostenidors de veritat, com els de la seva germana gran, perfectes per a portar de colònies i deixar impressionats als nois de la classe. Si és vostè una nena, sabrà valorar la importància d'uns bons paquets de llaminadures per a repartir als companys el dia del seu aniversari, això la farà ser la més popular de l'escola! Per al cas que tot just acabi de néixer, faci el favor de deixar de plorar, senyoreta Maria, pensi que el nen del bressol del costat podria ser l'home de la seva vida, cregui'm que s'estalviarà molts maldecaps si l'enamora des d'ara mateix, s'estalviarà llaminadures, sostenidors, motos, viatges i aspiradores; per no parlar-li de preguntes, pressions i incomprensio; deixi de plorar i netegi's la cara, com abans tingui la feina feta millor, senyoreta Maria, no pot perdre ni un moment!

En campanya

2008-02-24T19:55:00.000+01:00

Senyora, voti'm. Doni'm la seva confiança, el seu vot, el seu bocí de llibertat democràtica, confii en mi. Li diria que em votés perque construiré molts hospitals, moltes escoles, perque els seus fills parlaran anglès millor que els nens de Manchester. Li diria que em votés per la meva política de ractivació econòmica, per les polítiques d'integració dels immigrants. Li podria parlar del tracte als pensionistes i a les persones dependents, parlar-li de les ajudes a les famílies amb menys recursos. De fet, fins i tot podria parlar-li de respecte al medi ambient, de memòria històrica, de cultura. Havia pensat convèncer-la anunciant la construcció de centenars de pisos de protecció oficial, la inauguració de llars d'infants i l'ampliació de l'aeroport. O fins i tot, per a tocar-li una mica els sentiments, podria parlar-li d'horitzons nacionals o de somnis compartits, podria dir-li que vostè i jo lluitem pels mateixos ideals.

Ja veu que podria donar-li molts, moltíssims arguments; però no ho faré, ja ha passat de moda això de convèncer als votants. Ara només em cal que miri al meu contrincant i s'adoni que és pitjor que jo, molt pitjor que jo. Ja ho veu, no té escapatòria: voti'm.

Somriures de rebaixes

2008-02-04T21:39:00.001+01:00

Normalment troba algun bon somriure per a combinar en algun recó de l'armari: ample si porta talons, tímid si el jersei és de coll alt, trapella per a les samarretes de tirants i esquena destapada. En té bastants i la majoria li queden força bé: l'afavoreixen si més no. Els pitjors dies es posa els que va comprar a les rebaixes d'agost: que no són ni de la seva mida ni del seu estil però que eren una ganga, i ja se sap. Aquests acostumen a no estar-li tan bé, sempre li apreten una mica massa d'un cantó o de l'altre, són bastant incòmodes a més, però ja van bé. Així la majoria de gent no li pregunta què li passa i ella no es veu obligada a inventar-se alguna mentida versemblant. Amb una mica de sort, algun amic de veritat notarà les tibantors del somriure i l'abraçarà en silenci.

El silenci

2008-02-02T20:52:00.000+01:00

La complicitat,
el plor,
l'oblit,
l'èxtasi,
el precipici,
el cim,
el dubte,
la por,
l'adéu,
l'ahir,
la trencadissa,
el buit,
l'esperança,
la incertesa,
el principi,
el final.

El silenci és la partitura dels sentiments més profunds.

Penjades al telèfon

2008-01-27T12:22:00.000+01:00

Nena! Quants dies feia que no xerràvem! Bé, bé, va tot bé. Molta feina, sí, ara més que mai, sembla que no s'acabaran mai, els exàmens! Tot el dia estudiant, nena, cap novetat... és que existeix res fora de la biblioteca? Sí, sí, ni que ho diguis, la meva amiga la calculadora! De cinc hores, són alguns, eh!, cinc hores! És realment una tortura, sí, sí com una marató. Quina sort, noia, aprofita-ho tu que pots, ja m'ho explicaras. Jo hi aniria si pogués, eh!, segur que us ho passareu molt bé, tots plegats. Deixa't estar de romanços, no dius que estas bé quan estas amb ell? Ai, nena, a vegades et surt la bleda que portes dins i no hi ha qui t'entengui, fes el favor de no deixar-te'l perdre, eh. Sí, sí, ja sé que quin un, que ja li val; però ja prou tonto que és ell, no ho siguis tu també. Sí, sí que t'entenc. Uf, jo prefereixo no parlar-ne. No, no per res, cap mal rotllo, però ara ja tinc prou feina estudiant i només em falten els pardalets al cap. A part, aquesta història no té ni cap ni peus, em sembla que pararé boja. Sí, són ben complicats, els homes. Ei, no, no, jo crec que algun dia sí; algun dia serem capaces de parlar el seu llenguatge, el problema serà que quan arribi aquest dia ja sen's haurà cruspit la cel·lulitis i les varius, però vaja, no es pot perdre l'esperança de trobar un bon iaio per sortir a passejar agafats de bracet. Nena, si has aguantat fins ara, no et vindrà de vint o trenta anys més! Sí, que t'ho creus!, per aquest ens barallarem, eh!, quan li caigui la bena dels ulls i s'adoni que la tia aquesta amb qui surt és més tonta que una sabata. Sí, ves, tots són iguals, quina novetat!; i nosaltres què! Unes santetes, oi? Em diras que tu no et fixes en segons què! Jijiji, sí, sí, clar, clar: parla la reina de la profunditat! Vinga va, no em vinguis amb romanços, tu ara, aquesta vegada és diferent perque estas més penjada que un pernil, tia, diguis el que diguis, a mi no m'enganyes. Sí, esclar, ara dius això, ja m'ho explicaras d'aqui uns mesos. Has de penjar ara? Escolta'm, ja el trucaras d'aquí una estona, no? Sí, esclar, potser és urgent... què coi ha de ser urgent!, escolta'm, que estas parlant amb mi! D'acord, d'acord, ja callo, ja em trucaras més tard, d'acord, sí, sóc comprensiva, sí, sí, jo mateixa t'he dit que no te'l deixessis perdre, però vols dir que vindrà d'un parell de minuts? Ei! Que les amigues són per sempre, en canvi els nois ves a saber, eh! Però escolta'm!

Les estúpides taules de multiplicar *

2008-01-23T08:31:00.000+01:00

Si hi ha una cosa al món realment antimatemàtica, aquesta és memoritzar les taules de multiplicar. Vinga tots, agafem embranzida i embestim la del set, que ja se sap que és la més complicada. Sumar fraccions, fer arrels quadrades, solucionar equacions. Tot són eines necessàries per a moure's amb mínima desimboltura en el món matemàtic, d'acord, és bàsic saber fer un producte de potències, d'acord. Ho accepto, eh!, però... això només són eines! L'essència de les matemàtiques va molt més enllà; és la capacitat de resoldre problemes, de desciure la ralitat, d'endreçar el pensament... de pensar!

Les matemàtiques a l'ensenyament primari i secundari estan perfectament pensades, precisament, per no fer pensar als alumnes. Cap interès per les situacions noves, per posar a prova la capacitat lògica dels estudiants. Són una assignatura avorrida, mecànica i majoritàriament odiada pels alumnes. A l'escola, el mestre explica com es resta; els alumnes han de completar un terrible, llarguíssim i inacabable quadernet de restes, i després fan un control. A la secundària, el professor explica com se solucionen les equacions (donant receptes inequívoques per a evitar cap tipus de desgast neuronal), els alumnes fan els exercicis del tema (tots són resolubles amb les receptes inequívoques), i després fan un examen (havent memoritzat les receptes inequívoques). I apa, així anar fent, anar passant, anar emmagatzemant trastos que no sabem fer servir en un recó del cervellet i esperar que s'omplin de pols.
Jo també odiava les matemàtiques quan em feien memoritzar les taules de multiplicar, que em semblava la cosa més avorrida i inútil del món... com a mínim memoritzar les comarques em servia per a situar-me en el mapa!

En la mateixa línia, tinc queixes semblant sobre l'ensenyament de les humanitats i de com n'és de vergonyós que es potencïi tant la memòria de fotocopiadora per sobre de l'esperit crític i la capaciatat de raonar i argumentar... una altra vegada... la capacitat de pensar.
Pensar... he decidit posar aquesta paraula en cursiva... perquè la reiteració en tot l'article m'incomodava... em repeteixo... pensar...

* Article escrit per al SieteVoces

Post-it's enganxats a la motxilla

2008-01-18T20:42:00.000+01:00

Portar minifaldilla és genial quan estàs atabalada i tens moltíssimes coses a fer; i creus que no podràs i saps que has de poder, que no hi ha alternativa; i a més no entens perquè recoi els minuts són tan curts i les hores tenen la ridícula quantitat de seixanta minuts.

Mira que sempre dic que m'encanten les campanyes electorals, i realment m'encanten; llegir tots els racons dels diaris, mirar el 3/24 quan tornes tard a casa, saber de memòria els anuncis de cada partit, seguir els debats, ... m'encanta, sí, però he de concretar un detall: m'encanten sempre i quan no coincideixin amb l'època d'exàmens (això d'haver d'estudiar i no assabentar-me de res... és terrible!).

Amb les amigues hem decidit que ens casarem amb el primer noi que digui que les dones són complicades sense ser-ho ell més. Si en trobem un per cadascuna, millor, esclar.

Mira quina tonteria, ahir mentre seia al bus, en el curt trajecte Martorell-Av.Diagonal, vaig tenir temps de somiar que tenia el poder d'endevinar els pensaments dels altres. I va durar poc, el somni, però va ser molt realista: ara ja sé quin és el truc.

Els exàmens no pretenen avaluar el coneixement, sinó la derivada temporal d'aquest [:-)]

M'he permès el luxe de tornar de Gelida a Martorell per l'autopista (estava molt cansada, un dia molt dur, pobreta de mi...) i... he passat de llarg de la sortida de Martorell i he hagut d'anar fins a Molins de Rei, girar i tornar... prefereixo no fer el càlcul del temps, diners, benzina i bon humor que he perdut pel camí.

Quina alegria jeure una estona en aquest blog... encara que només sigui per unes quantes capcinadetes que no arriben ni a becaina...

Calendari del calvari

2008-01-05T16:45:00.000+01:00

Ara ja sí, els exàmens són a tocar: ja els tenim aquí. A aquestes alçades de gener ja és una mica temerari dedicar-me massa al bloc. Entro en període d'abstinència blocaire, el bloc queda en serveis mínims. Bé, potser de tant en quan publicaré algun text així victimista, i llavors us faré molta, molta, molta pena; però no em prengueu massa seriosament, que sóc una exagerada (només cal que mireu el títol d'aquest post).

En fi, per a més informació, heus aquí la cronologia de la cosa en qüestió:

Dimecres 9 de gener - Examen parcial de MM2: Tensors
Divendres 11 de gener - Examen parcial de MM2: Transformades
Divendres 18 de gener - Examen final de Laboratori d'òptica
Divendres 25 de gener - Examen final de Mecànica Teòrica
Dimarts 29 de gener - Examen final de MM2
Divendres 8 de febrer - Examen final d'Electrodinàmica clàssica

Màgia reial

2008-01-05T16:11:00.000+01:00

Una de les afirmacions més desastroses, falses i horrorosament estúpides de la humanitat és aquesta de que els reis són els pares. La primera vegada que la vaig sentir, vaig quedar tota esgarrifada. Els pares? Però si els reis són tres i els pares són dos! Aquest argument va convèncer al meu interlocutor d'alshores, però després el meu interlocutor es va fer gran, i es va tornar prou estúpid com per desacreditar l'argument en qüestió. Va dir-me que era una tonteria i que només els nens petits creuen en els reis. I encara ho pensa, pobre. I no per res, però ja em diras què esperes de la vida, quines són les teves esperances, com cultives els teus anhels si penses que els reis són els pares. Com la majoria de coses que valen la pena, la màgia només està a l'abast d'aquells que hi creuen, d'aquells que aquesta nit, després de preparar el menjar per als reis i l'aigua per als camells, anirem a dormir d'hora i, ben arraulits sota els llençols, sentirem el soroll dels patges en aturar-se a la porta de casa.

La caixa dels secrets

2008-01-03T20:43:00.000+01:00

Necessita tenir secrets. No per egoisme ni per conrear cap misteri innecessari: ho necessita. Saber-se'ls seus i prou, repassar-los abans d'anar a dormir com si fossin les taules de multiplicar i demà tingués un examen. Repassar-los i pensar que són molt gruixuts i que tothom se sorprendria tant si ho sabés; i llavors amagar el cap sota els llençols i arraulir-se com un cargolet. Tancar els ulls i obrir la misteriosa caixa dels sentiments, que obre només quan està sol i a les fosques: té por que algú la descobreixi. Desar-hi els pensaments, rellegir tot el que hi va escriure ahir, repassar el camí de les llàgrimes que, al capdevall, és l'únic història que duem gravada a la sang. I llavors tanca la caixa, com sempre, amb clau. I desa la clau ben endins, ben endins; tot just abans d'adormir-se, un dia més, carregant el feixuc pes tants sentiments reprimits, secrets oxidats i pors estúpides.

2008

2008-01-02T23:20:00.000+01:00

Tal i com diu la dita popular, "Any nou, bloc renovat".

Tota la salut del món, els diners necessaris i una mica d'amor, per anar tirant.

El 2008 serà un bon any!!!

2007-12-29T14:11:00.000+01:00

Trens sense passatgers i passatgers sense tren. Trens que fa temps que esperem i altres que arriben per sorpresa. Trens que passen tard i trens que potser no passaran mai. Destinacions difícils. Trajectes massa llargs i trajectes curtíssims que voldríem eterns. Trens de matinada, trens de mitjanit. Viatges per compartir i viatges per fer sols. Paisatges càlids, finestres glaçades. Trens invisibles. Trens amb música i trens silenciosos. Tantes i tantes vies de tren que no existeixen i que haurem de construïr: fes arribar el tren fins a tocar del teu horitzó...

Collaret de llàgrimes

2007-12-23T23:35:00.000+01:00

Voldria fer-te somriure i eixugar-te les llàgrimes: no ploris. Portar-te una posta de sol de color vermell i blau, i poder-la contemplar una i una altra vegada. Saber què és el que et cal, dur-te la solució embolicada com si fos un bombó de licor: dolcet i suau. M'agradaria que la meva mà fos més forta i et pogués ajudar a alçar-te, que les meves paraules trobessin la manera perfecta d'enllaçar-se i et servissin de consol. Fer perles de les teves llàgrimes i convertir-les en el collaret més bonic de tots. Et portaria una floreta petitíssima des de la muntanya més alta: una floreta petita i groga i amb olor de bon matí. Un bocí de vent, unes gotes de pluja. Fabricaria una màquina de fer pessigolles. Tancaria els problemes en una capsa negra de parets gruixudes, arrencaria les espines que encara tens clavades a la pell. Et duria una papallona verda com l'esperança i amb taquetes vermelles, una papallona que volés al teu voltant i et fes ballar i saltar.

Et duria tot això si pogués, però només puc oferir-te un mocador i una sonata: un mocador per a eixugar les llàgrimes, una sonata pera bressar l'ànima. I un petó: ser al teu costat i donar-te la mà

Cas Maleni (sí, sí: sóc original)

2007-12-21T12:31:00.000+01:00

He pensat que escriuria un article criticant a la ministra Álvarez perque tothom ho fa i em sento una mica desplaçada. Ahir, en el sopar de físics, algú em preguntà on podia llegir el meu article insultant a la ministra i, esclar, vaig veure bastant clar que calia respondre a les espectatives. No pots tenir un bloc i no haver escrit res del tema. Ah, clar, tens raó. Així per portar la contrària, he estat temptada de dir que em cau bé la ministra, ho confesso. Després, pensant-hi una mica, m'he adonat que aquesta ministra també ens ha portat alguna cosa bona i, pensant-hi una mica més he vist que sí, que hi ha coses bones i que qui ho diria, oi? Que sí que les infraestructures són un desastre i que jo sóc la primera perjudicadíssima pel desastre de rodalies però... siguem positius, home! Pensem que gràcies a aquesta senyora i a les desgràcies ferroviàries, ara resulta que els catalans estem ofialment emprenyats! Visca! Què bé, tiu, què bé. I fins i tot aquest enciam amb ulleres li ha dit al senyor ZP que vigili com ens tracta. Ho sents, ZP? Ho sentiu, espanyols? Estem emprenyats! De fet, ho estem des de fa molt temps, però ara no només ho estem els catalufos (de mierda, per entendre'ns), sinó que fins i tot ho diu el vostre amic, l'enciam d'ulleres! Quina adrenalina, quina adrenalina: imagina't tots els contertulians de TeleCinco, els articulistes de La Razón, els locutors de la COPE; tots repetint per enèssima vegada que els catalans ens creiem que som el melic del món i que ens queixem per no res... i mentre van dient això es posen vermells, vermells i s'inflen com un globus i criden i fan moviments exagerats amb els braços. Uau! Què me'n dieu, de tot això?

T'he descobert!

2007-12-13T11:19:00.000+01:00

Això dels blocs és la canya! Ho sé tot, TOT, de tots vosaltres, estimats internautes despistats. Coses que mai t'imaginaries, íntimes, secretes, personals; aviat endevinaré els teus pensaments i el color dels teus calçotets. Hi ha un fantàstic web que em fa fantàstiques estadístiques sobre les vostres característiques i les dels vostres ordinadors. Si veniu una vegada, si torneu, d'on sou, quanta estona sou per aquí, si veniu a través d'un link. És divertidíssim perdre hores i hores embadalida, descobrint coses sorprenents. Que l'únic visitant noruec té l'ordinador configurat en català i en la zona horària de Washington. Que el 20% de visites es fan des d'oficines i en hores de feina. Que el 80% de persones voldrien fer un comentari però, just després de clicar el link, s'adonen que no sabrien què dir. Que el 35% dels visitants ho fan des d'habitacions a més de 25ºC (el 5% dels quals suposo que deu correspondre al 5% de visitants que viuen en països tropicals). Que el 20% dels visitants té el web oficial del PP a la secció de "favoritos" del seu ordinador. Que una foto d'Esperanza Aguirre és el fons de pantalla del 8% (suposo que deu formar part dels qui tenen la pàgina del PP com a "favoritos"). Que dels altres fons de pantalla, el 25% són paisatges, el 40% és el típic fons de Windows, i el 2% restant és "no identificat". Que a la carpeta de "Mi Musica" el 50% hi teniu alguna cançó amb títol català, el 60% alguna cançó amb títol castellà, el 85% alguna cançó amb tútol anglès i... el 20% alguna cançó amb títol danès!

Confesso que estic intrigadíssima per saber si tots els percentatges minoritaris convergeixen en una mateixa persona, en aquest cas... ets tu que et connectes des d'un país tropical, sense samarreta (perque deus tenir calor), escoltant música danesa amb una cervesa que m'imagino que sempre ve de gust, ben fresqueta, i sense perdre mai de vista la senyora Esperanza Aguirre???

No m'analitzeu

2007-12-07T12:08:00.000+01:00

De vegades escrius i de vegades vomites. El vòmit és més íntim, més dolorós; és el text que surt de dins, que duies clavat a l'estómac, que et punxava i et feia mal. És més sincer i més autèntic, però sovint desendreçat i poc interessant: et trobes malament i el més important és treure-ho tot, tot fora, el més important és desfer-se'n i tant se val l'elaboració i l'estètica quan el dolor apreta. Tant se val què pensaran els altres perquè en el fons estas escrivint només per a tu, egoistament per a tu i prou. Després hi ha els textos que escrius i que són els que et consumeixen més energies, més hores davant l'ordinador, més maldecaps. Són els textos que fas créixer a poc a poc, que vas perfilant i que van descobrint les seves formes a mesura que hi treballes. És impossible que el teu jo no intervingui en el que escrius, però la distància entre el que escrius i tu és una mica més gran i fa que tinguis més espai de maniobra, que et miris el text d'una manera una mica més distant, que puguis treballar-hi amb el cervell i deixis el teu cor en un raconet, per una estona.

Escric tot això perque hi ha un determinat tipus de lector que sempre busca a l'escriptor sota cada text. Hi ha un tipus de lector que mai ha escoltat una sonata clàssica i es pensa que tot és vòmit, que pensa que només el trist escriu tristor i només l'enamorat escriu amor. És aquest tipus de lector que llegeix amb la voluntat de psicoanalitzar a l'escriptor, que no vol llegir la història, que la història li importa un rave si pot llegir-te a tu. Que no és capaç d'entendre que hi ha textos d'estómac i textos de cervell.

Encara que sigui el lector que menys m'interessa, moltes vegades fa que decideixi no penjar alguns textos per por a les seves anàlisis. Avui he dubtat si penjar o no aquest text que diu que l'amor no existeix... i m'ha fet tanta ràbia tenir aquest dubte, m'ha fet tanta ràbia que aquest tipus de lectors condicionin el que escric i el que publico que mira, he decidit que ja n'hi havia prou. Que passo de tot i que si algú m'ha de psicoanalitzar, doncs que ho faci, jo penso escriure el que em sembli. Ben mirat, si mai necessito un psicòleg ja sabré a qui trucar.

Totes les cançons que llençaré*

2007-12-07T10:49:00.000+01:00

L'amor no existeix i aquesta és la gràcia del joc. Aquesta és la gràcia de buscar-lo i aquesta és la desgràcia de trobar-lo. Com un viatge etern cap a un Ítaca que mai deixa de ser un punt de l'horitzó, en el límit sinuós entre el que és i el que no és. Una promesa de felicitat que es repeteix, un xiuxiueig constant a cau d'orella. Encegats, perseguint un miratge que s'esmicola a les nostres mans tant bon punt creiem tocar-lo. Maldestres: tots inútils en recórrer aquest camí. El cos ple de ferides i, tanmateix, l'instint d'alçar-se. Músiques mentideres per a embriagar-nos; totes les cançons d'amor són un miratge massa seductor que no podem esquivar, totes juntes una perversió massa cruel. Les llençaré, un dia d'aquests. L'amor no existeix, però no podem deixar d'intentar dibuixar-lo, construïr un edifici que mai ens aixoplugarà prou. Innocents, els qui el busquem; mentiders, els qui diuen haver-lo trobat. L'amor no existeix i com a molt podem aspirar a fer-lo: la terra és aquí i el cel tan lluny.

(*Versió revisada de l'article que vaig penjar al SieteVoces)

El plaer de devorar-te

2007-11-30T10:49:00.000+01:00

Tocar-te i sentir-te tan fred, al principi. Abraçades i carícies: resseguin-te el cos lleument, tenir-te i saber-te meu, allargar aquest instant una mica més encara. Mirar-te, imaginar-te, imaginar tot el que vindrà: tancar els ulls i saber com acabarà la història, saber com acabarem i, malgrat tot, allargar-ho. Els instants en què tot pot passar i la incertesa i els somnis es barregen amb l'esperança: tot el que desitgem, tot el que voldríem tenir ara mateix, tot el que som i volem ser plegats. El precipici del desig que ens xucla, aquest moment en què sembla que el món s'atura i que només hi som tu i jo: tu tot per a mi, jo tota per a tu. Allargar aquest abans per por a que la màgia marxi massa ràpid, jugar amb la meva impaciència i el meu desig: la meva gana. El moment abans de destapar-te, de llepar-te; la sensualitat de les teves formes, el gust de la teva pell, la textura del teu cos i la meva llengua: tots els racons, escurar-te com si aquesta fos la primera i la darrera vegada que et tinc. La idea irresistible de menjar-te tot sencer: què bo que estàs, iogurt de pera!

Reis i reietons

2007-11-22T13:05:00.001+01:00

Està molt bé la monarquia, per si hi havia algun idealista despistat que encara es creia allò de que tots som iguals. Està bé que el rei es comporti com un gilipolles i no passi res, segueixi duent la corona amb el beneplàcit i fins i tot l'afalac de la clsse política d'aquest estat. Està bé que tu intentis educar el teu fill, intentis ensenyar-li a parlar correctament i amb respecte; que vagi a classes d'ètica i faci intercanvis amb països del tercer món. Està bé que el teu fill sigui una persona perfectament preparada per a viure en un món també perfecte, que cregui que el que importa és l'interior i que no tingui prejudicis. Que faci del respecte la seva bandera, i sigui humil i senzill. Està bé que aquest tio vingui a dir-li al teu fill que no, que res de tot això, que les normes del joc són unes altres i que tonto l'últim. L'altra opció és que se n'adoni ell sol a base de cops i hòsties, que vagi descobrint tots els reis i reietons que l'envolten de més a prop, tots els reis que no veiem però que són aquí per anar-nos mostrant la única veritat: que la igualtat és només un símbol matemàtic i que qualsevol monarquia és justa si portes la corona.

Fins aviat!

2007-11-16T22:17:00.000+01:00

Fixa't, en passar prop de Sant Sadurní, en el sol que s'amaga rera les vinyes, ara que la llum vermellosa del capvespre fa brillar les fulles dels ceps, que en aquesta època de l'any són d'un groc dauradíssim. Enlloc veuràs una posta de sol així: la catifa de vinyes resplandents sota les últimes espurnes de llum del dia. Bon viatge, noia!

Hagués pogut ignorar la meva salutació somrient, però va aturar-se per a confessar-me la màgia del vespre penedesenc; hagués pogut dir "uno ochenta y cincooooo" després del meu eufòric "molt bona tarda!"; hagués pogut senzillament tornar-me el canvi (quinze cèntims, com sempre) i obrir la barrera. Hagués pogut fer senzillament la seva feina, però va aturar-se per a parlar-me del capvespre, del color de les vinyes al novembre, de les fulles amples que tapissen la terra flonja i humida.

Un regalet en forma de bons desitjos i postes de sol transparents i càlides. Un somriure inesperat. Un trajecte una mica més feliç. Un dia una mica diferent. Petits bombonets per endolcir instants. Els dies en què la casualitat et fa l'ullet i saps que la màgia existeix: he descobert una mica de pols de fada sota la teulada groga del peatge.

2007-11-10T21:15:00.000+01:00

Segurament els dos temes més recurrents en la història de la literatura són el religiós i l'amorós. Segurament en aquest ordre. De religió m'agradaria parlar-ne, la veritat, però ni tinc les idees massa clares, ni la serenor per a endreçar-les en un full, enllaçades l'una amb l'altra. Caldria saber exactament en què crec i què no; caldria saber què penso i caldria saber perquè. I no només això, caldria ser capaç de mantenir-me fidel i no anar canviant d'opinió, que ja és un tema prou seriós. De l'amor, en canvi, tothom en parla. Està molt bé, el tema de l'amor, sobretot perquè la vida ja s'encarrega de regalar-te punts de vista diferents constantment. Així que pots fer el text més cursi o el més rabiós, el text més rosa o el text més gris, el text més feliç o el més trist; el més profund o el més superficial, el més dolorós, el més lluminós, el més fosc. Viatjar tan ràpidament del somriure a les llàgrimes a cavall de la teva mirada. I sí, hi ha molta literatura amorosa, però la veritat és que és una musa amb molt caràcter, aquesta de l'amor. Fer-te fer sempre el que ella vol, i a sobre tenir el morro de venir a visitar-te justament quan no toca i aixecar-se de la taula just quan treies l'ampolla de whisky. És una maleducada. Avui ja m'ha dit que ni ho somiés, en escriure res massa romàntic, així que he hagut de ser obedient, que serà millor tenir-la contenta. Avui, doncs, no sóc jo qui escriu...

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva
d'un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t'he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;
fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba, del Primer Llibre Estances

Amor, desig i altres sentiments incompresos*

2007-11-06T21:14:00.000+01:00

Fa veure que l'escolta perque sinó ella s'enfadaria. Fa veure que l'escolta i realment li encantaria escoltar-la, però no pot. És que no pot. Tenir-la tan a prop i sentir el precipici, l'abisme de la immensa felicitat que el xucla inevitablement i que no pot controlar. És ella. És ella i és aquí, asseguda al seu costat, parlant-li. Li acaricia el cabell mentre fa veure que l'escolta, mentre la mira i s'embadaleix i contempla i admira cada racó de la seva pell, cada espurna de la seva mirada, mentre sent la seva veu que l'envolta i l'hipnotitza com la més màgica de les músiques. I sent la necessitat ineludible de fer-li un petó, el remolí dins la panxa, les entranyes que es recargolen de desig; un petó, vol fer-li un petó, i un altre, i un altre. El gust dels seus llavis, l'olor del seu perfum, el tacte de la seva pell. Un petó, tots els petons que li faria. Però ella parla i fer-li un petó als llavis seria com fer-la callar, i això no ho pot fer. Pensa en els petons que no fa mentre segueix acariciant-li el cabell, avui que ha plogut i la humitat li ha ondulat encara més la meleneta; els dits que es perden i es retroben, com si juguessin a fet i amagar entre les ondulacions, ressenguint la corba del seu cap, del clatell fins al front, d'orella a orella. No voldria ser en cap altre lloc: és amb ella, i el seu cabell i la seva veu l'envolten i no hi ha cap altre raó, cap altra veritat, cap altre motiu, cap altra causa que mereixi un segon de la seva atenció; la veu que li parla i que és la més dolça que ha sentit mai. Què deies, amor? És que no m'escoltes! T'acabo de dir que si em toques el cabell se m'embrutarà!

*Incompresos: el crit que ressona i ens punxa, i les mirades que el defugen, com si no existís ni el crit ni la ressonància, com si aquesta punxada a l'estómac ens l'estiguéssim imaginant. Qui parla d'amor?

Inconscient?

2007-11-02T23:30:00.000+01:00

Sempre que puc faig disbarats perquè tinc vint anys i no passa res. Dic i penso i faig disbarats. I què. No és que no sàpiga el que em faig: sí que ho sé; però estic tranquil·la perquè quan sigui gran podré excusar-me davant la consciència dient que era jove i no sabia el que em feia.

I, amb una mica de sort, encara s'ho creurà i tot, la consciència!

Nosaltres i jo

2007-10-26T19:23:00.000+02:00

No sabem què és, no ho sabem perquè no podem ni veure-ho ni tocar-ho, però hi ha alguna cosa invisible que fa que deixem de ser individuals i esdevinguem nosaltres. Un llaç. Alguna cosa que ens uneix molt o poc, però que escurça la distància entre el tu i el jo; que apropa, que sintetiza, que crea. Un nou ens, un nou concepte. Una nova manera d'encarar-se al món. Un trampolí, un consol, una abraçada. La seguretat de que jo sóc jo perquè pertanyo a nosaltres. I no només a un nosaltres, sinó a tots els que al llarg de la vida anem teixint, a tota la gran xarxa de nosaltres que ens envolta i que de vegades, perquè no dir-ho, també ens empresona una mica. Nosaltres som, nosaltres fem, nosaltres diem. Hi ets o no? Sacrificar un bocinet de la meva llibertat a canvi d'un escut per a defensar-me de l'eterna i més immensa por de l'home: la por al singular.

Ell, i la foscor, i la por

2007-10-21T21:51:00.000+02:00

Si es trobés un carrer fosc, molt fosc, intentaria trobar-ne la sortida. Bé, alguna vegada ja s'ha trobat en un carrer molt fosc, però vull dir si es trobés en un carrer fosc de veritat. Si, en cloure i descloure les parpelles, no sabés quan són obertes i quan són tancades. Si en mirar amunt i avall no sabés on és el cel i on és el terra. Si estés realment perdut i ja no recordés l'esquerra i la dreta; el nord i el sud; l'entrada i la sortida... Podria quedar-s'hi una estona, al carrer, podria quedar-s'hi una estona i potser la foscor li semblaria menys fosca i llavors començaria a descobrir formes i colors sota el mantell negre. Però segurament no es quedaria, si es trobés en un carrer tan fosc, segurament apretaria a córrer així, tancant les parpelles i prement ben fort els punys, arronsant-se, donant-se cops contra les parets que s'entestaria en no voler veure. I tindria el cos adolorit i ple de cops i seguiria intentant inútilment fugir a través de les parets. Algú li diria que obrís els ulls, segurament, i llavors ell diria que sí, que els tenia ben oberts. I no només ho diria, també ho pensaria: quins ulls tan oberts! I, malgrat tot, seguiria apretant les parpelles i corrent, corrent amb els punys closos i donant-se cops de cap contra els maons ensangonats. Tindria por.

2007-10-21T08:13:00.000+02:00

Diu una estrella pàl·lida
que hi ha en un racó de cel,
que l'esperança és de porcellana
i els somnis són com la mel.

Diu que dormim tranquils,
que ella ja lluitarà
perquè mai les dolçors somiades
siguin llàgrimes demà.

La Laia

2007-10-18T12:18:00.000+02:00

La Laia no existia fins que la vaig necessitar. Fins que els trajectes solitaris de tren culminaven les llargues jornades a Barcelona. Llavors vaig descobrir-la: la Laia, el meu altre jo, un personatge que em permetia parlar de mi i escriure sobre mi sense tenir la por immensa que em fa mostrar els meus sentiments despullats. Rutinàriament, seia al tren i treia un full blanc de la carpeta: la Laia està trista, la Laia està contenta, la Laia té ganes de plorar, la Laia riu. Sempre començava així: com estava la Laia. Després intentava descobrir perquè, perquè estava trista, perquè estava contenta. Què la feia plorar i que la feia riure. Quines eren les esperances que la feien llevar cada matí, i quines eren les temences que la torturaven en els pitjors malsons. Veure la meva vida com si fos una sèrie de televisió, i fer com fan les àvies que parlen amb els personatges de les pel·ícules: però gira't, home, que t'està enganyant! Parlar-hi jo també, pensar què és el que li convé al meu personatge particular, com si no fos jo la única que escriuria el següent capítol. Adonar-me que si mai ajuntés tots els fulls recollits en totes les carpetes, armada amb la distància que em separa del meu personatge, els enquadernaria i escriuria a la portada, amb lletres ben grosses, la conclusió de tants i tants fulls embrutats: La Laia és una bleda.

Escuts

2007-10-12T19:06:00.000+02:00

Tinc un paraigües que és el més petit i lleuger del món. Aquests dies, que ha plogut tant, ha sigut una oportunitat incomparable per a exhibir-lo i lluïr-lo amb orgull. Quin paraigües tan petit, deia tothom. Quin paraigües tan lleuger, exclamaven sorpresos. Quin paraigües tan pràctic, tan resistent, tan versàtil. El meu paraigües. A més, és d'un color rosa intens, que sempre és un valor afegit quan la pluja cau en decorats grisos i encimentats. Em va costar un dineral, però això no ho dic mai per a no treure-li mèrit al paraigües supersònic. Prefereixo somriure i dir que sí, que és un paraigües realment molt pràctic i que el duc sempre a sobre. I pot ser que, malgrat el paraigües, em mulli igualment els baixos dels pantalons, però jo intentaré amagar-ho per a no treure-li mèrit a l'objecte en qüestió. Si fa massa vent no l'obriré, no fos cas que es girés i fes un ridícul espantós com els paraigües de fireta i perdés el seu estatus. O encara pitjor, imagina't que es trenca per culpa d'una ventada i passa a la posteritat com "aquello que pudo ser y no fue". Imagina't que passa això, imagina't que el paraigües es trenca per sempre i desapareix. I jo sense cap lloc per aferrar-me quan plou, sense l'única arma que tinc per a protegir-me de les tempestes que no mullen i que són les que em fan més por.

La tristesa

2007-10-03T20:50:00.000+02:00

La tristesa és una habitació petita i fosca i amb una porta que només serveix per a entrar-hi. La gent no hi parla massa, dintre l'habitació, la gent hi entra i, tot sovint, plora. És un costum de l'habitació que, de tant extès, s'ha fet pràcticament inevitable: plorar i callar. De vegades hi entra una miqueta de llum, per una petita escletxa que hi ha al sostre, un fil de llum. Altres vegades se sent alguna música llunyana. Tant se val, però, tant se val la llum i la música si tots els qui són a l'habitació tenen cosides les parpelles i tapades les orelles. Ja lluiten, ja, per a descosir-se i destapar-se; però tenen les mans lligades darrere l'esquena, sempre darrere. La majoria, en algun lloc imprecís del passat, esclafades per alguna pedra pesada i dolorosa. Mans inútils i esclafades que, impotents, es consolen escanyant l'aire, l'aire que reposava com si no passés res, escanyar-lo fins que plori. Com si així, sota els gemecs de l'aire agonitzant de l'habitació, encara quedés l'esperança de trobar la clau de l'habitacioneta en algun racó, com si l'habitacioneta existís de debò i existís també la clau.

Matins poètics

2007-10-02T19:28:00.000+02:00

Què millor que un rodolí
per a encetar bé el dia,
per a enlluernar el matí
amb una mica de poesia!

Cada matí, rodolins i bons desitjos al nou bloc www.bonmati.blogspot.com !!!

El gat amagat

2007-09-27T10:49:00.000+02:00

Si jo fos una rateta, el més probable és que no em passés els dies estudiant física ni bufant en un tub negre amb l'altíssima pretensió de convertir el meu aire en música. Sobretot perquè suposo que un clarinet a la meva mida (de rateta) seria caríssim, i si una cosa tinc clara del món de les ratetes és que no es poden permetre gaires luxes. Hauria de trobar alguna altra activitat per a aconseguir distreure'm entre àpat i àpat, entre capcinadeta i capcinadeta. Potser faria footing, potser aprendria a cuinar, potser m'apuntaria a un curset de puntes de coixí, potser escombraria l'escaleta.

Si jo fos una rateta i escombrés l'escaleta, segurament la majoria de dies només recolliria la porqueria del terra, que és el motiu per al qual escombrem els humans, però potser algun dia hi trobaria un dineret, que és el motiu per al qual escombren les ratetes.

El més segur és que si jo fos una rateta i em trobés un dineret, decidís gastar-me'l en un viatge: la millor manera de gastar els dinerets. Però imaginem-nos que ara, de cop i volta, prohibeixen que les ratetes pugin als avions... què en faria, jo, del dineret? Efectivament, em compraria un llacet rosa i, com que el pèl de les ratetes és tan curt, me'l posaria a la cua.

Tots els animals del món voldrien casar-se amb mi, sobretot perquè si jo fos una rateta seria guapíssima, però també perquè el llacet faria molt de goig, embolicat a la meva cueta. Tots els animals del món voldrien casar-se amb mi, la rateta enllaçada, però jo no voldria pas casar-me amb cap d'ells: massa petits, massa grans, massa peluts, massa mullats, massa seriosos, massa violents, massa insensibles, massa bèsties. Tots els animals del món em semblarien massa animals. I segurament m'acabaria enamorant d'un home perque, encara que els homes també són animals, són els únics que intenten dissimular-ho en públic.

I no sé perquè m'hauria de complicar tant la vida, si jo fos una rateta, no sé perquè no podria quedar-me tranquil·lament fent footing i puntes de coixí, i enamorar-me senzillament d'un rata. Ja és hora de desmentir el refrany que diu que les dones i les ratetes sóm els únics animals que ens entrabanquem constantment amb la mateixa pedra.

1 + 1

2007-09-25T13:29:00.000+02:00

- No ploris

- No estic plorant

- Com que no estàs plorant?

- Doncs que no, que no estic plorant.

- Jo crec que sí, que estas plorant.

- Doncs creus malament.

- Què et passa?

- Què vols que em passi? No em passa res, què m'hauria de passar?

- No ho sé, però si plores deu ser per alguna cosa.

- No estic plorant i no em passa res. Només pensava.

- Ah, pensaves. I en què pensaves?

- En res. Pensava i prou.

- Si no pensaves en res, llavors no pensaves.

- Sí que pensava, però en res concret. Pensava en general.

- Ah, en general. I per això plores?

- Jo no ploro, no ploro, no ploro!

- Però no t'enfadis si et dic que plores!

- No m'enfado! Deixa'm estar!

- Com vols que et deixi estar veient-te d'aquesta manera?

- De quina manera?

- Plorant!

- Però pots deixar de dir que ploro? Que no ho veus que estic plorant?

Tonto l'últim!

2007-09-20T13:13:00.000+02:00

A alguna ment brillant de les que remenen les cireres a les nostres administracions se li va acudir que per a solucionar la crisi de RENFE calia posar 100 informadors al servei de l'usuari de rodalies. O 500. O 1000. Si les catenàries s'espatllen, contracta 300 vigilants de seguretat. Si els trens circulen amb retard, posa 500 informadors a l'andana 7 de Sants Estació, que així no hi cabran els usuaris i no sabran si hi ha o no hi ha tren (amb retard o no). I si aquests informadors no tenen informació o si, encara millor, dónen informacions contradictòries (els 500), sempre pots dir que ets un defensor de la llibertat d'expressió, o que la subjectivitat és la mare de l'art. Si la veu que anuncia els trens té el costum de fer-ho quan el tren se'n va, afegeix una pantalla nova amb una tercera informació -diferent, és clar, i degudament desinformada-: els mots encreuats del nou mil·lenni.

I després de tot aquest esforç econòmic i humà, encara hi ha qui es queixa d'arribar tard a la feina o a la cita amb l'amor de la seva vida: el típic que mai entén les normes del joc.

Darwin ja va postular fa segles el principi de selecció ferroviària.

Benvolgut zero

2007-09-17T16:44:00.000+02:00

Si bé la major part dels mots d'una llengüa són fàcilment traduïbles, totes les llengües tenen algunes paraules i expressions molt característiques que són, sovint, un clar reflex de la història i del tarennà dels seus parlants. El fantàstic exemple paradigmàtic és el seny i la rauxa de què tant ens enorgullim els catalans -a vegades d'un i a vegades de l'altra-.

Seguint en aquesta tessitura, l'altre dia em sobrevingué un dubte més que inquietant: l'absència del zero en els números romans. Res, absència, buit.

Zero.

El resultat del partit d'aquest diumenge. La nota que treuràs a l'examen (si no estudies). Les calories de l'aigua. El pis que està sota del primer (a part de ser la planta baixa). L'alcohol de la DammBier (recentment anomenada FreeDamm - canvi que celebro ja que aquella aigua gasosa no pot ser anomenada Bier per res del món). La comissió que em cobra Caixa Manresa per treure diners d'altres caixers -sempre que aquests siguin de la xarxa ServiRed, és clar-.

Trobo massa exmples en què el concepte de zero és estrictament necessari per a descriure (i per a entendre) una situació, un fet, una quantitat. I no em serveix dir "res". El concepte és zero, el cardinal. És clar que no tinc del tot clar si ja hi havia caixers automàtics a l'època dels romans.

Despullant el teatre

2007-09-13T01:11:00.000+02:00

Hi va haver un temps en què posar un actor despullat a l'escenari era tota una declaració de principis: aquí som moderns i si les iaies es ruboritzen, doncs que es ruboritzin. Hi va haver un temps en que posar un actor despullat a l'escenari era un atreviment, era trencar els motllos. I potser no hi calia pas en aquella història, l'actor despullat, però tan se valia perquè l'objectiu no era el nu en sí mateix; l'objectiu era atrevir-s'hi, l'objectiu era acariciar els límits acceptables per l'ètica de la societat, sobrepassar-los fins i tot, l'objectiu era crear el conflicte moral. Posar a prova al púlic. Valia la pena arriscar-s'hi: visca les marranades, les paraulotes i el sexe i tonto l'últim.

Hi va haver un temps per això, és cert, però les fulles cauen i els temps passen, i els asseguro que el tòpic de l'actor despullat ja comença a ser més tòpic que els dels poemes de Bécqer. Què pesadets que estan tots els dramaturgs i directors! Quina fal·lera en despullar actors sense que tingui ni solta ni volta ni sigui necessari en absolut! I que consti que és veritat que algunes històries ho necessiten, algunes històries necessiten el nu i necessiten sortides de to. Però no són pas la majoria. La majoria d'obres de teatre serien molt millors sense tantes pretensions d'antiquada modernor (perdonin la contradicció): que ja no cal! Que el públic d'ara ja ni es ruboritza ni s'espanta ni ho critica: el públic d'ara ja n'està fart. Jo n'estic farta. Estic farta de que sigui tan difícil trobar un dramaturg contemporani capaç d'entendre que tenir un actor nu a l'escenari no té res a veure amb ser un autor contemporani, sinó més aviat amb ser un pesadet graciós de tercer d'ESO. I que està molt bé ser adolescent i revelar-se contra la societat i trencar les normes, però que, tard o d'hora, hauríem de començar a fer-nos grans.

Gràcies

2007-09-12T12:27:00.000+02:00

Tinc una amiga que és un tresor i que m'ha fet el regal més preciós que m'han fet mai. El vestit que em fa més guapa, les arrecades més afavoridores, el millor perfum. Tinc una amiga que ahir em va escriure els mots més bells que mai m'han escrit. Mots que m'eixugaven les llàgrimes que rodolaven galtes avall, plorar de felicitat.

L'alegria immensa de ser amiga teva i el temor de no merèixer-te. Sentir-me tan estimada i alhora tenir por de no ser, Regina, tot això que em dius.

Vuitanta-tres // Primera part

2007-09-10T15:08:00.000+02:00

Per fi havia completat la fitxa del 422. Havia hagut de viatjar fins a Croàcia per a trobar una senyora que cada dia tenia cura dels 422 bonsais del seu jardí. No només els regava, sinó que també els retallava i els perfumava, els protegia del fred i de la calor i els comptava tots tres vegades al dia. Durant els caps de setmana, els feia fotografies i els explicava contes. Aquesta última part és la que més va sorprendre al C, els explica contes?, va preguntar. I la senyora va respondre que sí, que els bonsais feien molt més goig si se'ls parla, tots els éssers de la natura necessitem sentir-nos estimats, va dir, i en C va abaixar la mirada. Després de parlar durant més d'una hora amb la senyora en qüestió, veure's obligat a prendre dos cafès fortíssims i unes pastetes horroroses de color vermellós; es va decidir a fer-li la fotografia de rigor i va donar per acabada l'entrevista. Es van acomiadar mútuament amb un doviđenja, que en croat vol dir adéu, i la feina va estar feta. Havia trobat la parella del 422.

Durant el trajecte de tornada, va passar a net els apunts que havia pres, i va completar la fitxa:

422

Nombre parell

Divisors: 1, 2, 211, 422.

Categoria 3

Nom: Natasha Ventusevic

Edat: 78

Descripció: Infermera jubilada, vídua. Quan el seu marit morí, el seu fill agafà el costum d'anar a dinar amb ella els diumenges i regalar-li un bonsai, costum que s'allargà durant més de vuit anys fins que, just després de regalar-li el quatre-cents vint-i-dosè bonsai, el fill tingué una aturada cardíaca i es desplomà davant seu.

Lligam: Dedica la seva vida a tenir cura dels 422 bonsais que rega, compta, retalla i perfuma cada matí; dedicant el cap de setmana a explicar-los contes i fotografiar-los, i considerant que els seus 422 bonsais són el que més estima en aquest món.

Rellegí la fitxa un parell de vegades i somrigué: estava satisfet. Demanà una copa de cava a l'hostessa encara que sabia que després hauria de conduïr: per una copa no passava res. La begué lentament, fent glopets minúsculs mentre mirava per la finestra. Després s'adormí profundament, fins que el sotrac del contacte amb el terra el desvetllà de cop. Com que no havia facturat cap maleta, sortí ràpidament de l'aeroport i conduí fins a casa seva, frisós de desar la fitxa del 422 en el quart calaix de l'esplèndida calaixera de roure que presidia el seu menjador.

En arribar, es precipità sobre el quart calaix i col·locà la fitxa del 422 en el lloc que li pertocava: entre el 421 i el 423. Orgullós, repassà les 96 fitxes que tenia desades en el quart calaix i se n'anà a dormir després de recordar les nou fitxes que encara li quedaven per a acabar el cinc calaixos de la calaixera: 479, 478, 477, 411, 384, 367, 343, 306 i 83. Demà mateix s'hi posaria.

Benvinguda

2007-09-07T03:46:00.000+02:00

I el dia que t'hi decideixes és sempre un bon dia. Encetar nous projectes, encarar nous reptes. Tant si surt bé com si te n'acabes oblidant. Heus aquí el primer missatge del bloc.

Així encetava, ara fa una mica més d'un any, el bloc en que, amb més o menys fortuna, variable freqüència i discutible èxit, he anat escrivint. Després de més de cent textos, el dóno pr jubilat i us presento aquest nou bloc; esperant que les millores tecnològiques que suposa el canvi es tradueixin en major comoditat per als ocasionals lectors i per a mi mateixa, que ja n'hi ha prou de discutir-se amb l'ordinador.

Malgrat tot, mantinc obert el web antic amb alguns dels textos de l'any passat penjats (www.nuriadomenech.blog.com).